Historia de la Ciudad del Vaticano.

En la antigüedad, el territorio que conforma la actual Ciudad del Vaticano, al oeste del río Tíber, era conocido como el Ager Vaticanus (campos del vaticano). Algunos historiadores afirman que sus primeros habitantes fueron integrantes de un antiguo pueblo etrusco llamado Vaticum y de allí su nombre, otros que la palabra proviene del latín vates (adivino), y que antiguamente existía una colina denominada Vaticano en la que pululaban adivinadores y magos que presagiaban el porvenir de transeúntes ocasionales.

Debido a la persecución de cristianos y la destrucción en Roma de todos los escritos de la Iglesia llevadas a cabo por el emperador Dioclesiano en el año 303, hoy quedan muy pocos rastros de la presencia de los primeros cristianos en la zona.

El emperador Constantino el Grande (307-337) instauró la paz con la Iglesia, permitiendo que el cristianismo saliera de la clandestinidad y obtuviera un estatuto jurídico privilegiado, antes reservado a los paganos.
En el siglo IV, al pie de la Colina Vaticana se comenzó a edificar lo que luego sería la Basílica de San Pedro. Según testimonios arqueológicos, allí fue enterrado el primer papa. Los pontífices medievales compraron el territorio y luego se mandó construir un puente, el Pons Aelius, para comunicarla con Roma.

Su arquitectura paisajística y edilicia fue desarrollada de acuerdo al gusto de los papas de turno. Los pontífices pasaron a ser los gobernantes de la ciudad de Roma y de las zonas circundantes.
En el año 756 este dominio fue oficialmente cedido al papa Esteban II por Pipino el Breve, monarca de los francos, como agradecimiento por haberlo nombrado rey. Sus posesiones se fueron ampliando a través de donaciones, adquisiciones y conquistas y, de esta forma, los futuros Estados Pontificios, legalmente establecidos por Carlomagno en el siglo IX, llegaron a abarcar prácticamente toda la zona central de Italia.

En el año 847, el papa León IV ordenó levantar una gran muralla, de nombre «Leonina», para defender al Vaticano de los ataques sarracenos. Esta construcción transformó la zona de San Pedro en un recinto amurallado. Protegía la gran Basílica y sus tesoros, las iglesias menores, los monasterios, las casas del clero y de acogida de peregrinos, los huertos de los residentes. Al mismo tiempo, convertía a la ciudad en un distrito sui generis.
Durante el período 1309-77, los papas residieron primariamente en Avignon, debido a las constantes disputas facciosas en Roma. Presionado por Felipe IV de Francia, el papa Clemente V mudó la capital pontificia a Avignon, que entonces pertenecía a los vasallos del papa y que en 1348 se convirtió en propiedad pontificia. Los siete papas del período fueron franceses, así como 111 de los 134 cardenales.

Luego de que Gregorio XI restableciera la capital pontificia en Roma, Clemente VII lideró a los cardenales que en 1378 declararon inválida la elección de Urbano VI y fue electo antipapa en 1378, ocupando el trono vacante en Avignon. Europa se dividió en el apoyo a ambos contendientes y, en tanto Francia favoreció a Clemente, Inglaterra apoyó a Urbano, un diferendo que continuaría en la Guerra de los Cien Años entre ambas coronas (1337-1453) y abriría el período conocido como el «Gran Cisma» (finalizado en 1417), en el que se sucedieron los nombramientos de antipapas.
La mayor parte de las anexiones al territorio del Vaticano se mantuvieron bajo poder del papado hasta 1797, año en que Napoleón Bonaparte se apoderó de este territorio, creando la República Romana.
En 1801 el papa Pío VII recuperó parte de su poder, y en 1815 el Congreso de Viena, tras la caída de Napoleón, restituyó casi todas las antiguas posesiones al papado.

En 1869 se celebró el primer Concilio Vaticano en el que se decretó el dogma de la infalibilidad del papa. Un año después, los Estados Pontificios se disolvieron definitivamente cuando Víctor Manuel II los anexó al reino unificado de Italia, incluida Roma. La jurisdicción del papado quedó reducida al Vaticano, en el que cada uno de los sucesivos pontífices permaneció como prisionero voluntario en protesta. Este encierro voluntario continuó hasta 1929 cuando, en virtud del Tratado de Letrán entre la Santa Sede y el Reino de Italia –gobernado entonces por Benito Mussolini– se reconoció la soberanía y personalidad jurídico-internacional del Estado de la Ciudad del Vaticano.

Este estado se constituyó como un ente distinto a la Santa Sede (el segundo es el órgano de gobierno de la Iglesia Católica, y el primero el territorio físico sobre el que se ejerce ese gobierno). Se logró así la consolidación de la autoridad política del sumo pontífice.

A lo largo de los siglos, y especialmente durante el Renacimiento (siglo XIV-siglo XVII), el mecenazgo papal convirtió al Vaticano en uno de los más importantes centros culturales del mundo. En arquitectura destacan la Basílica de San Pedro, la Capilla Sixtina –en el Palacio Papal– decorada con frescos de Miguel Angel, Boticelli y otros artistas, y las Estancias de Rafael, así denominadas por las pinturas murales del artista.

El papa Pío XII aplicó al extremo la definición de «neutralidad» del Vaticano durante la Segunda Guerra Mundial, provocando críticas hasta la actualidad por su relación con la Alemania de Hitler y, en particular, por el conocimiento del Vaticano del Holocausto y su nula respuesta a lo que se perpetraba.

El turisme en Espanya.

Espanya és un país turístic, acudint milions de viatgers forans tots els anys atrets per les seves platges, l'abundant patrimoni artístic del país i la varietat d'ofertes gastronòmiques, a més de ser una de les nacions més riques en patrimoni cultural del món. Actualment, i segons l'informe de 2011 de l'Organització Mundial del Turisme, Espanya és el quart país del món en nombre de turistes estrangers, amb més de 53 milions de turistes anuals en 2010, solament superat per França, Estats Units d'Amèrica i Xina.

 El turisme representa aproximadament un 10% del Producte interior brut del país.6 Pel que fa als ingressos del sector per països, Espanya és la segona nació del món, solament superada per Estats Units.7 En dècades anteriors es promocionava gairebé exclusivament el turisme de sol i platja, al que contribuïa, i contribuïx, un clima bastant més càlid i assolellat que el d'altres països europeus. Les temperatures a l'estiu solen variar entre els 20 i els 40º i moltes regions tenen més de 300 dies de sol a l'any, amb estius generalment secs. Moltes localitats costaneres es troben repletes d'hotels, restaurants i edificis d'apartaments al peu de la platja.

 El nord d'Espanya té un clima una mica més fresc i humit. Molts espanyols i estrangers se senten atrets pel camí de Sant Jaume o les festes de San Fermín. Hi ha tant penya-segats, com platges tranquil·les i apartades. Aquesta zona combina turisme rural amb grans arenals amb bons climes a l'estiu com en les Ries Baixes gallegues. La principal causa del turisme en el nord del país és la bellesa de la zona (geografia, rias gallegues; costa cantàbrica; Becs d'Europa, etc) i la variada i rica gastronomia. 

 La gastronomia espanyola és àmplia i variada, amb plats tan típics com la paella, el bullit madrileny, la fabada, el pernil ibèric, el marisc o el peix. L'oli d'oliva, del que Espanya és el primer país productor, s'empra en una gran varietat de plats, i és molt benvolgut en altres països. 

 En els últims anys ha crescut l'interès pel turisme cultural a Espanya.

 El turisme és un fenomen relativament recent, que comença a adquirir transcendència entre finals del Segle XIX i principis del XX. Es tracta d'un turisme profundament elitista, de naturalesa majoritàriament cultural i al que només pot accedir una petita minoria pertanyent a la classe més acomodada.

Las capitales de España.

Madrid no siempre ha sido la capital de España. Lo fue Toledo en época visigótica, y más tarde Valladolid. También ostentaron este privilegio ciudades como Burgos o Segovia. Durante el reinado de Felipe II, Sevilla, Valladolid, Toledo e incluso Lisboa llegaron a suponer una amenaza para la actual capital del Reino.

La censura y censor

La censura, segons el DRAE, és la intervenció que pràctica el censor en el contingut o en la forma d'una obra atenent a raons ideològiques, morals o polítiques.

 En un sentit ampli es considera com supressió de material de comunicació que pot ser considerat ofensiu, nociu, inconvenient o innecessari per al govern o els mitjans de comunicació segons el determinat per un censor.

La paraula censura prové de la paraula llatina censor, el treball de dos romans, el deure dels quals consistia a supervisar el comportament del públic i la moral, per tant, censuraven la forma d'actuar.

 Censura moral És l'eliminació de materials que són obscens o d'altra manera considera moralment qüestionable. La pornografia, per exemple, és sovint censurada. En aquesta lògica, especialment la pornografia infantil, que és il·legal i censurat en moltes jurisdiccions del món.

 Censura militar És el procés de manteniment de la Intel·ligència militar i tàctiques de caràcter confidencial i lluny de l'enemic. Això s'utilitza per a contrarestar l'Espionatge, que és el procés de recopilar informació militar. Molt sovint, els militars també procuren la supressió d'informació políticament inconvenient, fins i tot si aquesta informació manca de la intel·ligència real o valor de combat tàctic.

 Censura política Es produïx quan els governs ocultin informació als seus ciutadans. Això se sol fer per a controlar a la població i impedir la lliure expressió que puguin fomentar la Rebel·lió. Altra versió de la censura és el fenomen de la desinformació que utilitza "pistes falses" per a distreure a la gent d'alguns temes. Altra qüestió controvertida. Vegi's per exemple al soldat Bradley Manning, qui eventualment podria ser condemnat a penes molt severes, si s'arriba a provar que va ser qui va subministrar còpia de milers de documents a WikiLeaks.

 Censura religiosa És el mitjà pel qual qualsevol material considerat ofensiu per una certa fe es retira. Això sovint implica una religió dominant forçant les limitacions de les menys freqüents. Per altra banda, una religió pot rebutjar les obres d'altres persones, quan creuen que el contingut no és apropiat per a la seva fe. Vegin-se també: Censura des de la religió i llibertat d'expressió i blasfemia.

Censura corporativa És el procés mitjançant el qual els editors de mitjans de comunicació corporatius intervenen per a interrompre la publicació d'informació que descriu el seu negoci o socis comercials en una llum negativa.

La censura se utilizta molt en:

•  Eritrea 

• Corea del Nord 

• Síria

•  Iran 

•  Guinea

•  Equatorial 

• Uzbekistan

•  Birmània 

• Aràbia Saudita 

• Cuba 

• Belarús

• En Dret, un censor és una persona que censura les publicacions, pel·lícules, comunicacions, etc. 

 

Origen del carnaval en España.

El carnaval a Espanya era originalment un ritu pagà, que es va incorporar més tard a les festes de l'església catòlica per a celebrar l'adéu als excessos i per a preparar-se per al dejuni durant la Quaresma. Aquestes festes tenen un significat especial a Espanya, ja que van estar prohibides en tot el país durant els 40 anys, amb la dictadura de Franco, encara que en certes parts d'Espanya havia celebracions clandestines, com a Cadis que es va emmascarar la celebració sota el nom del “festival local de Cadis”, i en altres parts se celebraven festes i balls de disfresses en cases privades. A l'acabar la dictadura la celebració del carnaval va tornar amb tot la seua esplendor. Les dates del Carnaval a Espanya depenen del calendari litúrgic, com en la resta del món, celebrant-se generalment durant el mes de febrer, quaranta dies abans de la Setmana Santa. Encara que aquestes festes no són tan famoses a nivell internacional com les de Rio de Janeiro, Venècia o New Orleans, durant la setmana del carnaval totes les ciutats celebren festes populars amb desfilades pels carrers, disfresses, música i màscares. Entre les celebracions del carnaval a Espanya les més conegudes són les de Cadis en la península, i en les Illes Canàries les de Santa Cruz de Tenerife i Las Palmas de Gran Canària. Cadascuna amb una manera característica de celebrar aquesta llarga festa que dura diversos dies.

Origen del Carnaval.

La celebració del Carnaval té probablement el seu origen en festes paganes, com les quals es realitzaven en honor a Bacus, el Déu del vi, les saturnales i les lupercales romanes, o les quals es realitzaven en honor del bou Apis a Egipte. Segons alguns historiadors, els orígens de les festes de Carnaval es remunten a les antigues Sumèria i Egipte, fa més de 5.000 anys, amb celebracions similars en l'època de l'Imperi Romà, des d'on es va difondre el costum per Europa, sent exportat a Amèrica pels navegants espanyols i portuguesos que la colonizaron a partir del segle XV. Se suposa que el terme carnaval prové del llatí medieval "carnelevarium", que significava "llevar la carn" i que es referia a la prohibició religiosa de consum de carn durant els quaranta dies que dura la quaresma. En l'Edat mitja, tan inflexible en els dejunis, abstinències i cuaresmas, i amb persecucions a qui no respectaven les normes religioses, no obstant això, va renàixer el carnaval i es va continuar la tradició fins a l'actualitat en molts llocs del món. En aquesta època, se celebrava amb jocs, banquets, balls i diversions en general, amb molt menjar i molta beguda, amb l'objecte d'enfrontar l'abstinència amb el cos bé enfortit i preparat. En l'Espanya de l'època de la Conquesta i la Colònia ja era costum durant el regnat dels Reis Catòlics disfressar-se en determinats dies amb la finalitat de gastar bromes en els llocs públics. Més tard, en 1523, Carlos I va dictar una llei prohibint les màscares i emmascarats. De la mateixa manera, Felipe II també va portar a terme una prohibició sobre màscares. Va ser Felipe IV qui va restaurar elesplendor de les màscares.

La crisálida, per Andre.

Una negligència de Lara va propiciar la mort del seu fill. Es va desfer de tot el que l'hi recordara menys, sense saber per què, del company de jocs de Mario, un gat marró d'ulls quasi humans que mai se separava d'ell. Així va passar el temps, Lara va recobrar la quotidianitat de la seua vida i tot just es fixava en les anades i vingudes del felino que, per altra banda, l'observava des de les ombres. Lara teixia cada vesprada. Aquesta labor l'evadia de dolorosos records. L'animal, sempre a l'aguait, sempre vigilant, observava fascinat els gruixuts cabdells de colors; després la mirava a ella amb els seus ulls quasi humans. Aqueixa vesprada feia calor, Lara va deixar la labor i es va abandonar al somni. Quan el marit va entrar en el domicili receló del silenci reinante i, quan va treure el cap perva treure el cap per l'habitació va quedar paralitzat de terror: una gegantesca crisálida de colors presidia l'estada… El gat des d'un racó contempla l'escena satisfet, amb els seus ulls quasi humans…