La crisálida, per Andre.

Una negligència de Lara va propiciar la mort del seu fill. Es va desfer de tot el que l'hi recordara menys, sense saber per què, del company de jocs de Mario, un gat marró d'ulls quasi humans que mai se separava d'ell. Així va passar el temps, Lara va recobrar la quotidianitat de la seua vida i tot just es fixava en les anades i vingudes del felino que, per altra banda, l'observava des de les ombres. Lara teixia cada vesprada. Aquesta labor l'evadia de dolorosos records. L'animal, sempre a l'aguait, sempre vigilant, observava fascinat els gruixuts cabdells de colors; després la mirava a ella amb els seus ulls quasi humans. Aqueixa vesprada feia calor, Lara va deixar la labor i es va abandonar al somni. Quan el marit va entrar en el domicili receló del silenci reinante i, quan va treure el cap perva treure el cap per l'habitació va quedar paralitzat de terror: una gegantesca crisálida de colors presidia l'estada… El gat des d'un racó contempla l'escena satisfet, amb els seus ulls quasi humans…