Els celtibers

Les primeres referències escrites sobre els celtíberos es deuen a geógrafos i historiadors greco-llatins (Estrabón, Tito Livio, Plinio i altres), encara que el seu estudi, que arranca del segle XV, no adquireix rang científic fins als inicis del segle XX (marquès de Cerralbo, Schulten, Taracena, Car Baroja, etc.), cobrant renovat impuls en els últims anys. Malgrat aquest excepcional patrimoni literari, encara avui es discuteixen aspectes claus per a la seua definició: els confines del seu solar, la seua veritable personalitat o la seua pròpia genealogia. Les fonts clàssiques són molt imprecises respecte al seu territori, encara que podem considerar que els celtíberos històrics es van estendre amb seguretat per les províncies de Sòria i Guadalajara, bona part de La Rioja, aquest de Burgos, oest de Saragossa i Teruel, potser nord de Conca i Astúries; diferents interpretacions amplien aquest marc cap a orient i occident. En Astúries podem trobar exemples de Taranis en la toponímia, menge Taranes(Pose), Toraño (Margolles), Tárano (Cangas de Onís) i Tarna. Poden ser considerats com un grup ètnic, ja que incorporen entitats menors (arévacos, titos, bells i lusones, resultant polèmica la inclusió de vacceos, pelendones i berones), sense que això signifique l'existència d'un poder centralitzat i ni tan sols d'una unitat política, salve potser, i de forma conjuntural, en ocasió dels esdeveniments militars del segle II a. C. Dau l'heterogeni de la informació literària i de les evidències arqueològiques de la cultura celtibérica, resulta difícil definir-los a partir d'un únic tret; no obstant això, ens consta que parlaven una mateixa llengua, el celtibérico, els testimoniatges escrits del qual (utilitzant l'alfabet ibèric), encara que tardans, s'estenen per un territori que ve a coincidir bàsicament amb el descrit.